martes, 18 de octubre de 2011

MUNTANYA O ASFALT ?


Adjunto una petita part d'un article que m'ha semblat força interessant. 

Inspirats pels èxits del Kilian Jornet i de la resta de corredors catalans internacionals, cada vegada són més els atletes amateurs que es passen de l’asfalt a la muntanya. Molts afirmen que han fet la transició per evitar lesions, però que s’hi han quedat per l’ambient. Una excusa per sortir de la ciutat. I un tracte exquisit al corredor. I el contacte amb la natura. I per viure una nova aventura, sense pressions, sense referències, sense haver de millorar la marca dels 10 km, o dels 21 km o de la marató.





Jo mai he fet asfalt, perquè ho trobo monòton i m'avorreix (a no ser que porti un bon repertori de cançons motivants al MP3 !! ), per tant no estic dins d'aquest grup que fan la ''transició'' de l'asfalt cap a la muntanya, però sóc dels que opina que si t'agrada córrer per asfalt t'agradarà córrer, i patir (perquè enganyar-nos jaja), per muntanya. En canvi a l'inrevés no passa, jo en sóc un clar exemple. 
Possiblement, com diu l'article, és la diferència en el tracte, l'ambient més proper, el paisatge, la duresa i la competivitat sana de les curses de muntanya que les fa tant especials i diferents de les massificades curses per asfalt i és que la muntanya   ENGANXA !  

2 comentarios:

  1. Tío ,yo soy de los que cambio el asfalto x la mountain,Los empujones y codazos por los abrazos y estrechadas d mano,los avituallamientos por el camelback,las zapas de 250gms por las de 400,la camiseta d tirantes por la con mangas,etc...
    En definitiva el tener que acreditar una marca para salir en un cajón u otro por los cojones de meterme 65km con 3500 mts de desnivel.

    ResponderEliminar
  2. ben dit ! jaja amb un parell de collons

    ResponderEliminar

martes, 18 de octubre de 2011

MUNTANYA O ASFALT ?


Adjunto una petita part d'un article que m'ha semblat força interessant. 

Inspirats pels èxits del Kilian Jornet i de la resta de corredors catalans internacionals, cada vegada són més els atletes amateurs que es passen de l’asfalt a la muntanya. Molts afirmen que han fet la transició per evitar lesions, però que s’hi han quedat per l’ambient. Una excusa per sortir de la ciutat. I un tracte exquisit al corredor. I el contacte amb la natura. I per viure una nova aventura, sense pressions, sense referències, sense haver de millorar la marca dels 10 km, o dels 21 km o de la marató.





Jo mai he fet asfalt, perquè ho trobo monòton i m'avorreix (a no ser que porti un bon repertori de cançons motivants al MP3 !! ), per tant no estic dins d'aquest grup que fan la ''transició'' de l'asfalt cap a la muntanya, però sóc dels que opina que si t'agrada córrer per asfalt t'agradarà córrer, i patir (perquè enganyar-nos jaja), per muntanya. En canvi a l'inrevés no passa, jo en sóc un clar exemple. 
Possiblement, com diu l'article, és la diferència en el tracte, l'ambient més proper, el paisatge, la duresa i la competivitat sana de les curses de muntanya que les fa tant especials i diferents de les massificades curses per asfalt i és que la muntanya   ENGANXA !  

2 comentarios:

  1. Tío ,yo soy de los que cambio el asfalto x la mountain,Los empujones y codazos por los abrazos y estrechadas d mano,los avituallamientos por el camelback,las zapas de 250gms por las de 400,la camiseta d tirantes por la con mangas,etc...
    En definitiva el tener que acreditar una marca para salir en un cajón u otro por los cojones de meterme 65km con 3500 mts de desnivel.

    ResponderEliminar
  2. ben dit ! jaja amb un parell de collons

    ResponderEliminar